La font era annexada al mur exterior de l’ermita i l’Hotel Sant Marçal, presidint la seva entrada.

L’ermita de Sant Marçal (1.100m d’alçada) apareix ja anomenada al 1053, quan el monjo Guifred si va retirar amb una petita comunitat.

Al 1066 el prior, amb el finançament dels senyors de Sesagudes, van convertir la petita església en una abadia, categoria que va perdre a la darrera dècada del segle XI, quan va entrar en una lenta decadència fins que al es va quedar completament buit a partir del segle XVII. Al costat nord de l’ermita hi ha adossat un antic cementiri.

A la bassa de la Font de Sant Marçal sempre hi havia capgrossos, però a l'estiu del 2013 nosaltres vàrem veure al gripau que vivia al desaigua; ens mirava atentament mentre els nens jugaven amb l'aigua de la bassa.

Just al peu de la Creu de Sant Marçal hi ha la “Taula dels Tres Bisbes”, enclavada al punt exacte de la confluència de tres comarques (Osona, La Selva i Vallès Oriental) i tres bisbats (Barcelona, Girona i Vic), on els bisbes es reunien per discutir qualsevol tema important, segut cada un en la seva jurisdicció.

Diu la llegenda que a Sant Marçal va néixer la “ratafia”. Després d’una llarga discussió a la Taula dels Tres Bisbes, un monjo va anar a buscar un licor que feien ells a l’ermita. Va agradar molt i van preguntar pel seu nom, però com que no en tenia, van pensar un, i mentre pensaven el secretari va dir en veu alta el que escrivia “Rata fiat” (“queda ratificat” en llatí). Així va néixer la ratafia.

Des de 2015 l’Hotel de Sant Marçal és tancat, les plantes mig mortes, els lloc abandonat, tot amb aire trist. La font de Sant Marçal, la que era annexa al mur exterior de l’ermita (no confondre amb l’actual font Bona) ja no raja. Llàstima de deixa perdre llocs així.