Situada a 30 minuts a peu de la plaça Major, si pot arribar caminat per un bonic corriol que surt del casal del Sagrat Cor (al final de l’avinguda de la verge de Montserrat), o també seguint el camí de terra que puja des de l’inici del Pla de Montfalcó cap al veïnat de les Paitides.

Per a molts excursionistes aquesta és la font amb aigua més bona de totes les del Montseny. Sempre, a qualsevol hora i dia de l'any, hi ha cua per anar-hi a buscar aigua. La font dona nom al veïnat (o el veïnat a la font?) de poc més de quatre cases de pedra unides per un fresc corriol que ens porta fins a la carretera de Sant Marçal.

Entre les feixes esgraonades,

cada una d'elles com un retall,

brollen tes aigües mai estriades

com ansa llisa de pur cristall.

Ton marge dóna granada userda.

Les cueretes beuen de tu.

D'una pomera que ja s'esquerda

neda en tes aigües el fruit madur.

Quan les pageses tornen de missa

amb la caputxa plegada al braç,

tasten de l'aigua bellugadissa.

I quan reprenen, testes, el pas,

entre les herbes de la païssa

troben la calma de llurs quintars.

Donen nom a aquesta font les fades o dones d’aigua, “les paitides”, essers màgics arrelats a les llegendes populars que el poeta Jaume Bofill i Mates -Guerau de Liost- els hi dona nom en un excels sonet. Agustí Bartra fa que una paitida canti una cançó en l'ascensió que Ahab, el mític mariner, fa al Turó de l'Home cercant la seva redempció.

Al poble del Montseny hi ha la Font de les Nàiades, que és un altre nom que reben les fades d’aigua.

Sempre he sentit dir que l’aigua de la Font de les Paitides anava bé per les pedres del ronyó. No se si és cert, però la veritat és que el meu avi li anava molt bé, i sols bevia aigua de la Font de les Paitides.

Les Paitides són belles donzelles d'ulls blaus. Tenen llargues cabelleres daurades fulgurants amb la lluna. Hi ha qui assegura d'haver-ne vist d'alades. Van amb tuls transparents volàtils atrapats a les belles formes del seu cos, amb túniques blanques o d'or. La seva naturalesa és lleu, de manera que poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps que les faci envellir; encara que són mortals arriben a viure més de mil anys.

“Una paitida es pentinava al fons de l’escuma. No feia altra cosa a través dels mil.lenaris. -Espero el fill del rei, l’alliberador de les tres preguntes- va dir-me la dona d’aigua. Ets tu el príncep fill de rei?”

Narració “El gorg ample” del llibre “Petites proses blanques” de Salvador Espriu.

El veïnat de les Paitides, antigament anomenat de la Poca Farina, està constituït per cases del XVII de menestrals establerts a Viladrau dedicats a diversos oficis, tal i com indica el nom de les cases que encara han perdurat. Des de la font cap amunt tenim Can Janetó del veïnat, Ca l’Escloper, Cal Lloser, Can Barraca, Can Toni, Can Balet, Cal Ferrer i Can Punet, Can Garrofó, Ca l’Herbolari, Can Bacallà, i Cal Gaudenci.

Avui hem tingut la sort que la Laia ens ha ajudat a netejar la Font de les Paitides. Tot i que encara té dos anys ella sola anava amb el rasclet amunt a avall i el desguàs de la font ha quedat ben net.

En Pat, a més de beure un bon glop de l’aigua de la font de les Paitides, li agrada el poema de la Núria Albó titulat “Aigua”:

Aigua matinera, rosada de prat

  Dius bon dia a l’herba, dius bona hora als camps,

  Aigua riallera de dintre els basals

  Quan el sol et crida, hi vas amb un salt