Inaugurada al 2004 amb motiu del 55è aplec de Matagalls, dedicada a l’excursionisme, la font s’erigeix en un revolt de gespa del passeig de Ramon Bofill, just abans d’arribar al Pla de Montfalcó.

A sols 20 minuts de la plaça Major, és al camí natural per anar a les fonts de les Paitides, del Noi Gran i del Ferro.

Al pedró hi ha tros del poema de Maria Antònia Salvà titulat “Gerdor Hivernenca” que complet diu:

Aigua fina, gotellina,

tany de murtra, nova rel.

Cau, pausada, l'aubaïna

que ha pintat un arc-en cel.

La toronja mandarina

guaita, fresca com el gel.

Cau, pausada, l'aubaïna,

la vedella fa bruel.

Rosa vera, blat que brina,

pluja fina, cel fidel.

El sot de Can Rosell és a l’obaga i recull les aigües de la Font de les Paitides, del Noi Gran i del Ferro, i també la que prové del Planell. A l’hivern el terraplè on és situada la font s’omple de neu.

Font situada al passeig dedicat al doctor Ramon Bofill i Gallés (un dels primers dentistes d’Espanya), que va ser el precursor del famós Hotel Bofill. 

La família Bofill (Josep Bofill) s’instal·là Viladrau al 1751.

Fins a 1950, un grup de traginers amb mules feien de cicerones ensenyant el Montseny als viatgers amants de la natura per les principals contrades del massís. Alguns d’aquests traginers eren els de Can Rosell, els de ca la Paula, el de Can Balen, els de  Can Petit Genic i els de Can Aman.

Al passeig Ramón Bofill trobareu la casa anomenada Can Ròmul (La Sanitat) on Salvador Espriu estiuejava, obra de l’arquitecte Puig i Cadafalch. Els Espriu van anar a Viladrau perquè en Salvador es recuperés d'una malaltia que el va retenir al llit des dels 9 als 13 anys. Aquí va escriure les seves primeres obres, dues novel•les i un munt de contes. La bellesa del paisatge viladrauenc la trobareu a "Petites proses blanques".

A tocar la font hi ha un conjunt de cases anomenades “les albes” i un pedró amb el poema de Guerau de Liost dedicat a aquests arbres:

Vora el rierals
blanquegen les albes,
isolades, balbes,
notes hivernals
És llur cabellera
de glaç i d’argent.
Són la primavera
gairebé naixent.
En la tarda freda,
dins el bau intens
de la volta amplíssima
les albes de seda
son un glop d’encens
sota una Puríssima.

A la placeta hi ha un liquidàmbar (Liquidambar styraciflua) l’esquerra de la font i a la dreta un erable (Acer platanoides). 

Els liquidàmbars són arbres caducifolis de fins a 40m. d'altura, amb fulles palmellades i lobulades. Les flors són petites amb pèndols. El fruit és una càpsula llenyosa múltiple, d’uns 3cm. de diàmetre amb nombroses llavors. Els liquidambars són arbres ornamentals en les nostres contrades.

A les darreries del segle XVI el jesuïta Pere Gil fou el primer de parlar del Montseny a la seva obra “Geografia de Catalunya”. A inici segle XVII el també jesuïta Mateu Aymerich tradueix al castellà i amplia l’obra de Pere Gil. I a les darreries segle XVIII Francisco de Zamora explica el Montseny a “Diario de Viajes hechos en Cataluña”

A la tardor es posa així de bonic els liquidàmbar de la Font del Sot de Can Rosell.

Aquests arbres produeixen la goma coneguda com ”storax”, usada en la medicina herbolària. Aquesta goma conté estirè; Al 1839 de l'estirè extret de la goma del Liquidambar orientalis en va sortir el primer polímer poliestirè.

Mireu que bonic el liquidàmbar de la placeta on està la font del Sot de Can Rosell; i darrera es veu Can Rosell i més amunt el Sagrat Cor.