La font de l'Oreneta és còmoda i frescal. Una placeta de sorra, mig envoltada per un mur amb bancal de pedra, acull el petit brollador. L'indret és recollit i aïllat alhora per uns bells i imponents pollancres.

Voldria ser enterrat al peu

d’aquesta font que endega el pare.

Té campanetes arreu,

d’aquelles que plaïen a la mare.

Un aire ben senzill

hi porta els sorolls de la vila

i neteja de brossa l’espill

d’aquesta font tranquil·la.

Sovint amb el germà

hi feien un atur, suats de la cacera.

En el seu bassol clar

es mirava el llebrer, vanitós que era.

El berenar posava la muller

a la taula que fa aquesta roca

L’ombreja un castanyer

damunt la seva casolana soca

Un dístic em plauria del meu Josep Carner.

La gent ara en diu “la Font de l’Oreneta”

Vora la teva font, fes, oreneta, niu:

Faràs, demà, companyia al poeta.

Sortim del poble pel mas el Torrent, travessem el rierol i pugem 50m pel camí de Rusquelles fins a trencar a la dreta per un camí de terra.

Just abans d'arribar ens dóna la benvinguda un pedró amb el poema de Jaume Bofill i Mates -Guerau de Liost- dedicat a la font.

Al 1936, Marià Manent va proposar d’arranjar l’antiga font de l’Oreneta com homenatge a Guerau de Liost. L’aleshores Conseller de Cultura de la Generalitat, Bonaventura Gassol, va acollir i institucionalitzar la sol.licitud encarregant la tasca a Joan Mirambell (1892-1983) en el disseny del jardí, i a Joan Rebull (1899-1981) escultor de l’estela on es descriu l’epígraf de Josep Carner.

El famós díptic de Josep Carner diu:

filla del cel jo soc la font de l’Oreneta,

em descobrí un ocell i em coronà un poeta. 

El  23 de maig de 1936 la font fou inaugurada amb representants de les principals institucions i estaments de Catalunya.

Per sobre i per sota de la font s'hi enlairen els castanyers, com aprofitant la terra que xuclen les aigües de la font. No és d'estranyar el nom de la font, en contemplar els estols d'orenetes que sobrevolen els camps, buscant els nombrosos mosquits que crien en les basses del rec dels voltants. El lleuger raig de la font es torna inconstant a les èpoques de sequera, però mantenint sempre gran qualitat.

23 de maig de 1936: segons “la Veu de Catalunya” i “La Humanitat”, a l'acte d’inauguració va assistir Octavi Saltor (escriptor), Tomàs Carreras (filòsof), Ramon d’Abadal (historiador), Pere Bosch i Gimpera (arqueòleg), Joan Santamaria (escriptor), Carles Riba (humanista), Manel Folguera (enginyer) i Pompeu Fabra entre molts d’altres prohoms i una representació del més alt nivell polític català.

Des de la Font de l’Oreneta es pot seguir el corriol que acompanya la Riera Major de Viladrau fins al Moli de Baix. Aquest sender a la primavera es ple de ginesta florida (Spartium junceum, matoll de la família de les Fabaceae, també anomenat argelagó) i rosers silvestres (Rosa canina, arbust de la família de les rosàcies, conegut vulgarment com a gavarrera) que matisen amb groc i blanc tots els verds del camí.

Segons les mesures preses pels dels geobiòlegs Jordi Matamoros i Jordi Pasqual, a la Font de l’Oreneta l’aigua de Viladrau té unes 14.000 unitats radiestèsiques Bovis (UB). Respecte a la mesura energètica de tot l’entorn, el lloc és molt variable amb una mitja de 13.000 UB, però amb punts singulars on s’arriba fins als 30.000 UB.

Quantes vegades de petits havíem jugat amb l’aigua de la Font de l’Oreneta! Quantes vegades havíem fet canalitzacions, i havíem construït embassaments en la canaleta de recollida de l’aigua que s’esmicola entre els pollancres.

Si a l’estiu podem refrescar-nos amb la seva aigua, al hivern també podem jugar amb la nevada que l’envolta, fer divertits ninots de neu, i fruir de la seva aigua gelada abans de prosseguir la nostra excursió cap a Rusquelles o el Molí de Baix.